Triatló cros de Balaguer ( Distancia Sprint ).

Ahir dia 19 de Juny i vaig participar en un triatló cross distància sprint a Balaguer. El triatló cross es aquell que combina natació, ruta ciclisme amb BTT i cursa a peu i al ser distància sprint es fan 750 metres nedant, 20 quilòmetres de ciclisme de muntanya i 5 de cursa a peu.

El dia anterior vaig estar ja a Balaguer com a espectador ja que es celebrava un triatló de mitja distància de carretera que te fama de ser molt dur i tenia ganes de veure’l. La veritat que el de distància B va ser molt dur ja que feia vent i les pujades al port d’Ager es feien molt llargues perquè anaven seguides de pujades del 13-15% la qual cosa va deixar els triatletes molt desgastats a l’hora de afrontar la cursa a peu.

A la nit vaig parlar amb la gent que havia anat a provar el circuit de BTT ja que al dia següent es jugarien les primeres posicions i em van dir que el circuit era molt tècnic ( molt difícil) i que a més a més hi havia alguns llocs on tenies que agafar la bici al coll i pujar caminant per senders impossibles de pujar damunt la bici, la veritat vaig  preocupar-me una mica...

Al matí vaig aixecar-me a les 8:00 del matí, vaig esmorzar i vaig anar a buscar el dorsal, el chip i a deixar les bambes a la transició de Balaguer, ja que aquest triató comença en un pantà situat a Sant Llorenç de Montgai i acaba desprès de la última transició a Balaguer.

Un cop recollit el dorsal m’informen que hi ha algun problema amb els chips ja que s’han equivocat a l’hora de repartir-los i han donat el meu a una altra persona. Pujo a Sant Llorenç de Montgai deixo la BTT a la transició em poso el neopré i no puc entrar a escalfar a l’aigua  ja que encara no m’han trobat el chip. Quan falta un minut per la sortida em donen un chip em tiro a l’aigua faig 6 braçades i preparat per la sortida noto que alguna cosa no va bé.

Sona el megàfon amb una veu que crida “60 segons per la sortida”, no em sento bé s’hem talla la respiració i noto com si em puges el menjar des de l’estómac, no hi ha temps per pensar sona el tret de sortida i començo a nedar els primers 200 metres al màxim per col·locar-me en un lloc privilegiat. Un cop estava en un bon lloc dins del primer grup però separat dels 5 primers m’intento relaxar una mica però no puc, noto que no puc respirar, m’ofego i vaig canviant de crol a braça cada 100 metres per poder vomitar i intentar agafar una mica de aire sense parar-me ja que son pocs metres i no em permeto parar, em passen 5 o 6 nedadors que m’enfonsen i em toquen al passar. Quant porto uns  750 metres ja no em puja el menjar surto de l’aigua després del moment mes angoixant dels últims 10 anys i camino per el tapís de la transició mentre s’em cauen les llàgrimes del patiment anterior.

Respiro i em reconforta sentir la Ivet que em diu que he fet un bon temps a l’aigua tot i els problemes. Agafo el dorsal, el casc amb les ulleres, em poso les sabates de bici de muntanya i corro cap al final de la transició pensant amb els 25 km de corriols i pujades tècniques. Només començar pujada i més pujada, el pitjor és el principi hi ho sé així que no baixo el ritme i arribo al tram més dur que m’obliga a pujar la bici al coll durant uns 300 o 400 metres.

La ruta comença a posar-se interessant amb corriols que pugen i baixen, el camí es posa capritxós creant milers de formes i fent-me passar per desenes de paisatges diferents cada pocs quilòmetres. Passo alguns corredors que s’han acomodat i arribo feliç a la última transició.

Començo a córrer a un bon ritme i comença la pujada que dura uns 3 quilometres, baixo una mica la velocitat i sense adonar-me’n ja sóc al final, un últim esforç i la alegria de haver acabat una altra aventura.


Tot i els contratemps tinc moltes ganes de millorar i de tornar, per poder-me superar i seguir millorant.

Parcials:

Natació:  13’56min.

BTT:      1h 59min.
Cursa a peu: 18min.

Triatló olímpic Vinarós

El passat dia 5 de Juny es va celebrar a Vinarós un triatló olímpic on hi vaig participar. La distancia olímpica consta de 1’5 km nedant, 40 km de ciclisme i 10 km corrent. Aquesta ultima setmana havia entrenat molt ja que no tenia la intenció de participar en cap competició i hem vaig enterar de la prova un dia abans. Gràcies a alguns contactes em vaig poder inscriure en la prova del diumenge i vaig arribar a les 9:00 preparat amb tot el material, nerviós i cansat ja que no ho havia previst i no havia fet un “tapering” (posta a punt) adequat, entrenant 10 hores setmanals i deixant quasi tot el volum a finals de setmana. 

A les 9:15 ja havia recollit el xip, i em vaig dirigir a boxes per preparar les transicions. Deixo la bicicleta mirant cap al camí de sortida, les sabates de córrer al costat i les sabates de ciclisme davant amb els mitjons posats, el dorsal i el casc de la bici amb les ulleres. Em poso el neopré per la natació una mica de crema solar als braços i baselina per al coll per a no lesionar-me amb el neopré.

A les 9:50 em tiro a l’aigua per provar sensacions, faig unes braçades i surto per agafar un bon lloc a la sortida.

Un cop ja revisada la direcció de la corrent i contrastat amb la direcció de la primera boia  agafo un bon lloc a la sortida i espero nerviós el 3.....2.....1.....ja!!!

A les 10:00 am sona el tret de sortida i em tiro a l’aigua il·lusionat ja que havia entrenat molt i esperava tenir bones sensacions però, la veritat... no va ser així, després dels 250 primers metres arribo a la primera boia amb el primer grup de nadadors i un cop allí començo a rebre cops, m’estiren, m’enfonsen... en aquell moment i després de fer uns quants glops d’aigua me’n adono de que es una competició i començo a utilitzar tots els trucs que he après durant aquests mesos per sobreviure a un triatló.

Els següents metres es fan mes i mes durs ja que els constants cops, enfonsaments i empentes rebudes han aconseguit pujar-me les pulsacions al màxim i segueixo nedant a un ritme més lent i intento aguantar amb una respiració entrecreuada fins tocar la sorra 750 metres després. Al tocar la sorra faig un salt de papallona m’aixeco i passo pel detector de xip, sento al Rios i Jaume com criden animant-me em giro i veig que hi ha molta gent nedant me’n adono de que vaig bé, continuo corrent i torno a llençar-me a l’aigua encara em queden 750 metres més.

Durant la segona volta em passen 5 o 6 triatletes més i 26 minuts després de començar l’aventura surto de l’aigua. Arriba la transició després de recórrer 50 metres i de nombrosos intents fallits de treure’m el neopré trobo la bici em paro i aconsegueixo treure’m el neopré em poso el dorsal, el casc i les sabates poc a poc perquè em noto marejat i pujo a la bici tot sortint de la transició.

 

M’esperen 40 km de bici però ràpidament em sento bé i amb forces, començo a pedalar i em sento fort. Al cap d’uns 20 minuts aconsegueixo posar-me a roda i els quilometres passen ràpid. Hem passen alguns ciclistes que roden més fort que jo i no els puc seguir. Després de pujar dos cops a l’ermita de Vinarós arribo a la transició amb una set que em moro  ja que fa molta calor i a la bici només hi portava sals minerals.

 

Hem poso les sabates i surto a un bon ritme preparat per fer un bon temps a la cursa a peu, arribo a l’avituallament i agafo una aigua, quasi me la bec d’un glop i la resta me la tiro al cap. L’aigua estava molt freda i noto com l’estómac em fa cada cop mes mal, els quilometres no passen i els 5 últims es fan molt llargs.

Arribo a la línia de meta emocionat ja que ha sigut més dur del que em pensava, però a la vegada content. He quedat el 51 havent sortit de l’aigua el 32 la qual cosa em diu que puc fer-ho millor i m’anima per esforçar-me mes de cara al proper triatló.

Mitja marató de Valls ( Cursa del CAlçot) 22km

El dia 27 de Març de 2011 es va celebrar a Valls la mitja marató anomenada cursa del calçot. Dins de les mitges maratons de la zona aquesta és de les més dures ja que te bastant desnivell tant pujades com baixades que donen la volta pels barris de la zona.

Donat que portava un mes entrenant i una cursa de 10 km ja no seria un nou repte vaig decidir provar una mitja marató per començar a notar la duresa de les curses de més llarga distància. Com que en la primera cursa (10k de Cambrils) havia fet 42 minuts vaig pensar que un bon resultat seria fer el mateix temps per quilòmetre però en 22km o sigui córrer a 4’20’’ durant 22km serien 1h i 32min.

A les 10 del mati es va donar la sortida i vaig començar a córrer a 4’30’’ el quilòmetre més o menys aguantant en un grup gran on hi havia corredors de tota mena. Als dos quilometres vaig augmentar el ritme i vaig escapar del grup i vaig avançar moltes posicions al llarg dels 20 km restants.

Els participants anaven perdent velocitat a causa del desnivell de la prova el qual fatigava la musculatura i feia que les cames cada cop pesessin més i gràcies a un entrenament basat en series i temps jo no baixava el ritme i només em calia esperar que tots els que no tenien el mateix nivell s’haguessin sobreestimat. Així va ser i durant tot el recorregut passava gent que caminava, s’ofegava o simplement baixava el ritme i intentava una mena de marxa per acabar la prova sense caminar d’una forma un poc més digna.

Al cap de 1h i 34’ arribo a meta, amb millors condicions que la cursa de 10km de Cambrils i molt bones sensacions de cara a provar proves mes grans.

Grifone Challenge: Part 2_ Ciclisme 47km BTT

 Avui és dia 15 de Maig just ahir vaig participar a la vertical Quiri la qual ma deixat un lleuger dolor d’esquena i glutis.

M’he aixecat a les 7 i mitja ja que la sortida era a les 9:00 i havia de tenir temps de comprovar que tot estigués al seu lloc. A les 9:00 donen el tret de sortida i aconsegueixo col·locar-me en un primer grup de ciclistes els quals hem permetien desfer-me dels típics “domingueros” que fan pedalejades de BTT en plan xerradeta i que a cada pujada t’obliguen a passar-los i gastar més energia de la necessària. Al cap de 500 metres s’escapen els cracks que s’hi juguen alguna cosa i aconsegueixo acoplar-me a un grup de nois on intento anar a roda per reservar-me un poc per quan comencin els corriols.

Al cap de 1’5 o 2 km comença la sorra, el camí i finalment el corriol que s’inicia amb unes pujades mortals les quals comencen a posar a cadascú al seu lloc. En la primera part del circuit començo a passar a “innombrables”  (el significat de innombrables està a l’anterior entrada) i després de les pujades mortals hem trobo amb unes baixades trialeres d’aquestes que pareix que t’hagis de tirar pel Dragon Khan quan encara no son ni les 10 del matí.

Al km 10 trobo el primer avituallament on observo que tothom para a recuperar forces i jo faig el mateix intentant imitar als que pareixen que dominen la situació ( hem poso trossos de plàtan als camals, recargo el bidó i menjo una mica de fruita) en total perdo 2 minuts però crec que estan ben aprofitats. Segueixo pedalant i pujant a la muntanya 800 metres més de desnivell fins arribar al cim on trobo el segon avituallament on portava uns 25 km i on hem dono conte de que podré acabar la cursa i a més ho faré d’una forma honrada.

Al km 27 comença una baixada de pedra solta i parts trialeres amb un tros de bosc amb fang on els dos participants que anaven davant meu cauen al fang i això hem permet passar-los fàcilment.

Al km 30 més o menys el terreny anava planejant i arriba un d’aquells moments de motivació on veus que estàs aconseguint el que t’havies proposat i a més per uns moments desapareix el cansament i les cames comencen a pedalejar amb força. Just quant estava disfrutant del moment al xafar una pedra per un costat d’uns 2kg s’aixeca i em pega a la tíbia provocant un dolor immens i començo a cridar com un boig com si m’haguessin amputat la cama i sense pensar que pogués haver-hi algú al darrera.  Un cop haver comprovat que no hi havia ningú al darrera que hagués pogut presenciar l’espectacle arriba una pujada de les fortes i gràcies al dolor insuportable del cop i la rabia que tenia pujo la rampa com si res i continuo fins al 3r avituallament.

Desprès de passar el 3r avituallament al km 37 i després de superar dos pujades més arriba el tram de baixada ràpida, 2 km plans i l’arribada a meta. Arribo amb 3hores i 42 minuts i acabo a la posició 70 més o menys dels homes que han fet el recorregut llarg. Molt content sensacions molt bones i les ganes de seguir buscant els límits.

Grifone challenge: Part1_Vertical Quiri

Aquesta cursa, és una prova de muntanya que es celebra a un poblet anomenat Noves de Segre situat a uns 10 quilometres de la Seu d’Urgell. Consta de 4’75 quilometres de distancia amb 850 metres de desnivell positiu. És una cursa on el 65% o 70% de la pujada els atletes no professionals la fan caminant ràpid ja que es tan empinada que no es pot córrer durant tot el recorregut.

Avui és dia 14 de Maig i ara mateix son les 22:00 i ja estic preparat per sopar però abans m’agradaria fer el resum de la prova.

A les 17:00 sonava el coet de sortida i ja feia 10 minuts que estava preparat esperant-la i sofrint un tipus de nerviosisme creat per la inseguretat de no haver participat mai en una prova de muntanya ni molt menys amb una vertical running o bé per una indigestió de les 4 o 5 begudes cafeïnades que m’havia pres (red bull, cafè, coca cola...). El cas es que després de sonar el coet i haver-me situat en un lloc privilegiat a la sortida arranco a córrer per la única baixada de tot el recorregut buscant la sortida del poble amb el primer grup de corredors professionals els quals a uns 100 o 200 metres ja s’allunyaven deixant un grup de motivats que corrien a un ritme lleuger però que no arribava a sprint  pensant que encara faltava la pitjor part. En aquest punt hem van passar 3 o 4 (innombrables) * els poso aquest nom perquè son els típics que volen el seu moment de glòria i córrer al màxim durant els primers 200 metres i després van massa lents o es paren molestant i alentint el pas d’altres corredors.

A la sortida del poble ja es podia observar la punta de la muntanya que quasi tocava un núvol on està l’ermita de sant Quiri on finalitza la prova. Començava la pendent forta, tan forta que s’observava una filera d’atletes caminant agafant-se els genolls i fent força per ajudar-se a no parar en front un obstacle d’aquella magnitud.

Després d’alguns quilòmetres de pujada sense descans, quasi ofegant-me amb les meves pròpies babes  i pensant-me que quedava poc per acabar arribo al primer avituallament on recordo que n’havien anunciat 2, la qual cosa volia dir que encara estava a la meitat o menys del recorregut.

Les pulsacions no podrien ser mes altes, el cor bategava tan fort que hem feia la sensació que la gent que anava passat per la pujada el podien sentir i sonava una respiració pròpia d’una pel·lícula de terror. Aquest sofriment no disminuïa en els petits (plans) que s’anaven succeint al llarg de la carrera i pareixia que no hem recuperava fes el que fes. Cada cop que la pendent superava una inclinació tan gran que m’obligava a ajupir-me i utilitzar les quatre extremitats i m’aixecava el món em donava voltes i no parava de pensar que si no s’acabava aviat la prova alguna cosa dolenta hem passaria ja que parar no era una opció.

Passats un segon avituallament i una rampa pròpia d’una via ferrada arribo a la meta uns 50 o 55 minuts més tard d’haver començat l’aventura.

Ara toca descansar ja que el vertical Quiri només és una de les proves de l’escanya bocs de la Grifone Challenge i demà m’espera una cursa de BTT de 46 quilometres amb 1600 metres de desnivell positiu on espero acabar amb les millors condicions possibles.

PD: He quedat en la posició 55 de 200 nois participants. No és el millor resultat del món però no està mal per ser la primera vertical running on participo.

1a Crusa!! 10k Cambrils 27-02-2011

Dues setmanes desprès de començar a entrenar vaig pensar que era interessant realitzar una cursa de 10km per veure una mica en quin nivell estava i sabia que era una bona forma de començar a guanyar experiència en curses i de conèixer millor com respon el cos en moments on es demana mes de un mateix. Segons els temps que m'explicaven que feien la gent em vaig proposar intentar baixar dels 55 minuts.

A les 10 del matí va sonar la pistola de sortida i donat que hi havien 2000 participants els primers metres sabien de passar quasi caminant. 20 metres després vaig començar a córrer a 4' i 50'', un ritme amb el que sabia que no tindria problemes prevenint no agotar-me abans d'hora. Vaig córrer durant dos quilòmetres amb molt bones sensacions i com no pareixia ser un repte i superada ja la por del principi a no acabar la cursa a un ritme decent vaig decidir soltar-me del grup de 4'50 i començar la meva carrera intentant fer el millor temps possible. Els primers 5 quilometres van ser molt fàcils i per això encara vaig pujar mes la velocitat per als 5 últims. Seguint la cursa a unes 170-180ppm vaig acabar els 10km en 42'45'' quedant en la posició 119. Al arribar a meta notava com les cames cridaven de dolor sobretot els bessons que ja feia dos quilometres que s'estaven queixant i hem van recordar a cada passa el cansat que estava fins arribar al cotxe.

La sensació al descobrir que havia superat les meves expectatives va ser boníssima i això hem va donar forces i motivació per seguir entrenant i buscar un nou repte.

23 Abril de 2011 Creació nou blog!!

Hi ha moments en que una sola persona, una sola paraula o un sol gest poden fer canviar la direcció de la teva vida i fins i tot et poden canviar com a persona.

Portava uns 9 anys preparant-me per competir en culturisme fins que vaig conèixer el triatló. Després de veure 2 o 3 proves vaig decidir que no m’estaria més darrere la cinta veient com cadascuna de les persones dallí s'intentaven superar a elles mateixes mentre jo l'únic que feia era imaginar com seria poder-hi participar. A partir d’aquí vaig començar a entrenar amb l'objectiu de superar les proves mes dures i convertir-me en una d’aquestes persones anomenades Ironmans.

En aquest blog enregistraré totes les hores d'entrenament, les curses disputades i les fotos que vagi fent des del dia que vaig començar a entrenar fins que compleixi el meu somni.

Gràcies a una d'aquestes persones que et canvien la vida he fet aquest blog i cada cop s'apropa més la hora de provar que es sent quant estàs a punt de comprovar els teus límits.