Triatló sprint Sant Feliu de Guixols (19-05-12)

Queden 2 setmanes per l’Extrememan i avui estic a sant Feliu de Guixols on es celebra un triatló sprint (750m nedant, 20km bici i 5km corrent).

La sortida es a les 3 de la tarda i la mar esta mogudeta. Hi ha mala mar i unes grans ones que trenquen a la vora de la platja de sorra.

Desprès del tret de sortida em tiro a l’aigua i començo a nedar com un boig per tal de agafar una bona posició i rebre els menys cops possibles durant aquest tram. Cops, cops i cops em fan anar d’un costat a l’altre i si a això li sumem grans ones que fan que ens anéssim caient uns damunt dels altres durant tot el segment transformen un triatló sprint que havia de ser un tràmit en un malson de 15 minuts fins tocar el terra. Faig una transició rapida mentre intento controlar el mareig i el cansament que porto, pujo damunt la bici i go!.

El primer tram del circuït de bici fa una pujada i una baixada i desprès es gira cua i es trona per on as vingut. El tram de bici es fa agònic perquè son només 20 km i s’ha d’anar molt ràpid.

Per fi arribo a la segona transició que també faig molt ràpida i començo a córrer a un bon ritme. Porto pocs metres i un mal de panxa inesperat comença a fer-me la guitza fins que a meitat del circuit de córrer em fa parar i seguir caminant uns minuts. Durant aquests minuts em passen manades de triatletes amb un nivell inferior al meu i em sento molt frustrat per no poder córrer a causa de les punxades que noto a la panxa. Finalment puc seguir trotant i arribo a meta.

Un mal triatló i unes males sensacions que fan que vagi una mica mes asustat del conte de cara a l’Ironman de Salou.

Triatló Doble Olímpic de Banyoles:

Dia 29 de Abril de 2012 i son les 8 i mitja del mati i estem a punt de saltar a l’aigua. Passen 2 o 3 minuts, parats de peu, davant del llac i calculant que fer quant soni el tret de sortida. Soc a primera fila, a mig metre tinc unes canyes que surten de l’aigua un pam, amb el qual hauré de fer un salt ben llarg no sigui cas que me’n enclavi alguna. Porto 3 hores i mitja despert perquè he vingut des de Taradell i he hagut de fer tot el procediment que comporta participar en una cursa d’aquestes característiques.

La prova consta de 2200 metres de natació, 80km de ciclisme i 20km de cursa a peu. Ens informen que han escurçat el circuit de natació a 1600 metres perquè l’aigua esta a 13’5º i tot i portar neoprè es perillós i podem patir de hipotèrmia.    

Donen la sortida i faig un gran salt, passo les canyes i començo a nedar com un boig durant els primers 100 metres per tal de que no em passin per damunt els 600 participants de la prova. Cops, cops i més cops buff!!!... no entenc que està passant i no se si soc jo o tothom neda de costat a costat perquè contínuament se’m creua gent pel davant. Uns 200 metres mes tard noto que se m’accelera el cor com una locomotora i decideixo baixar el ritme i acomodar-me en una bona posició. Uns minuts desprès la sensació d’ofec no para i noto com començo a treure l’isotònic que m’he pres per el camí per la boca. Em costa respirar i intento no parar de nedar seguin els peus de diferents triatletes. No em noto ni els peus ni les mans, em fa mal el cap i em costa moure els músculs però tot i les dificultats i fent un esforç extra-humà arribo a la primera transició.

Faig una mala transició, molt lenta i tranquil·la intentant recuperar l’alè, m'ofego i em surt sang del cap... i un cop tinc el casc i les ulleres posades començo el segment de ciclisme esperant recuperar-me. Esperava tenir bones sensacions a la bici però no va ser així. En un dels revolts passem per una carretera molt petita i es forma un grup amb tota la mala sort del món que un jutge de la organització em treu targeta groga per fer “draffting” .La veritat es que hagués agut de frenar molt per tal de no fer-ne hi havia molta gent allà i posar-se a 7 metres de distancia era molt difícil.

Segona transició i 81’600km al cos. He deixat la bici i començo a córrer. Em noto molt malament, l’estomac em fa mal i tinc moltes ganes de vomitar. He de fer 3 voltes al llac per tal de completar els 20 km de cursa a peu. La primera la realitzo a un ritme còmode per recuperar-me una mica, la segona milloro i baixo el temps i la tercera l’estomac em recorda que ho he passat mal a l’aigua i m’obliga a baixar el ritme. Desprès de 20km  de sofriment arribo a meta emocionat. No he fet una gran cursa ni un bon resultat però he fet un esforç increïble i no m’he abandonat.

01-04-12. Mitja Marató de Muntanya dels Hostalets de Balenyà: El ROC GROS.

Som a dia 1 d’Abril de 2012 i a les 9:30 del mati es dona la sortida de la mitja marató de muntanya dels Hostalets. La cursa consta de  900 metres de desnivell positiu i 1800 metres d'acumulat que transcorre per infinitat de corriols molt poc coneguts del terme municipal de Balenyà. La cursa té una dificultat mitjana i compta amb 3 ascensos als turons més emblemàtics de la Serra de Fontderola: el Roc Gros (809m), el Puig Castellar (1017m) i el Puigsagordi (984m).

Son les 9 del mati i estic escalfant pels carrers dels Hostalets i vaig veient corredors, em fixo amb la musculatura, les cames i la roba que porten per fer-me una idea del nivell que tenen. Ho faig de manera instintiva per tal de imaginar si avui puc optar a una mes bona o mes dolenta posició (crec que ho fem tots). Miro les cares i quasi no conec ningú així que no se si hi ha molt nivell o no. La cursa es comença al centre del poble per tant el primer tram serà d’asfalt i la estratègia a seguir serà agafar una bona posició a l’asfalt i intentar aguantar el que es pugui quant el corriol es torni tècnic. Es molt important saber molt bé amb que estem jugant i tot i que fa relativament poc que soc dins d’aquest món sóc molt conscient de les meves possibilitats i del meu nivell, que es una mica mes alt amb curses de carretera que no pas amb curses de muntanya. Així que no espero un gran resultat però intentaré posar-hi totes les ganes per fer-ho el millor possible.

Sona el tret de sortida, reacciono ràpid i em poso el primer de la cursa!! Agafo un ritme còmode i segueixo corrent pels carrers del poble a un ritme que no em suposa cap esforç exagerat. A uns 10 metres tinc a un corredor ( alt, cames llargues, prim....) típic corredor de muntanya que se que no tardarà molt en passar-me quant el corriol s’enfili una mica. Se que he trencat la cursa perquè els corredors de muntanya no surten mai tan forts i fins que no arriba la terra sembla que no engeguin els motors, però tot plegat sembla que ho fa més interessant.

S’acaba el poble i comença una pista i ja tinc dos corredors respirant-me al clatell ( el noi alt i en “Pantani” que em diu: “Raga! on anaves tan fort jijiji”. Em passen aquests dos van a un altre nivell i no mi enganxo perquè em cremaré abans d’hora i no m’interessa. Al cap de uns minuts em pasen 4 o 5 participants més mentre ens enfilem  al primer turó. Sense adonar-me’n ja sóc al Roc Gros i no vaig mal posicionat em noto fort i pujo ràpid sense baixar el nivell, passo el primer avituallament, bec una mica d’aigua i la resta me la tiro per sobre, el cos em bull i feia estona que ho esperava. Un cop a dalt comença la primera baixada, començo fort però cada cop el corriol es més i més tècnic i després de alguns ensurts baixo el ritme per precaució i em comencen a passar corredors.

Comença el segon turó i aquí la cosa es posa lletja, hi ha tant desnivell que els 20 minuts de pujada me’ls passo ajupit i a 4 potes intentant no parar de caminar fins arribar a dalt.

Durant la pujada m’han passat dos corredors i tornem a baixar. El descens es fa pel costat d’una via ferrada és molt tècnic i es precisa d’una molt bona coordinació. Durant aquest tram em passen molts corredors i desprès de un continu puja-baixa arribem al poble.

Entro a meta en 25ª posició de quasi 300 inscrits a 15 minuts del primer participant. Molt content i amb una cursa més a les cames.

Mitja marató de Cambrils:

Avui es dia 11 de Març i a Cambrils m’esperen 21km de dur asfalt, sóc al cotxe i les sensacions no son molt bones: tinc son, i em sento molt xafat a més a més vinc de recuperar-me de una ruptura muscular causada per un accident amb bici de carretera i pareix que totes aquestes sensacions negatives em treguin pressió de cara a la cursa ja que no estic gens nerviós.

Desprès d’agafar el dorsal començo a escalfar, corro una estona a ritme constant i suau i faig alguns progressius per provar la cama i veure que funciona correctament i no em fa mal. Avui és el dia de fer-ho bé i “no les tinc totes”. Em col·loco a la sortida i intento agafar el millor lloc possible ja que està difícil. Hi ha 2000 participants i la majoria es pensen que per posar-se més endavant arribaran abans a meta.

Donen la sortida i com no em toca passar el “circuït d’obstacles” aquests “obstacles” que pareixen éssers inanimats que corren marxa enrere no son més que éssers humans que han decidit posar-se el més endavant en la sortida possible per molestar als atletes ràpids. Vaig esquivant persones, salto voreres i vaig topant amb els colzes amb alguns d’aquests aficionats tan peculiars que a la vegada s’enfaden i perden les seves poques energies discutint sols i enfadant-se perquè literalment els estan passant per sobre.

Passats 2km ja no queda cap tortugueta que molesti perquè la cursa ja ha posat a quasi tots al seu lloc. Ara comença la cursa! Em relaxo i començo a allargar el pas, sortir tant enredera i  topar-me amb tants “obstacles” m’ha fet perdre temps i al fons veig el globus que marca 1hr 24min el qual tinc que seguir per fer una marca decent. Arribo prou ràpid al grup de 1hr 24min i ni em plantejo quedar-me ja que em noto molt bé per baixar el ritme ja que penso que puc aguantar aquesta velocitat durant els 21km. Passo alguns corredors i bec una mica de aigua al km5 perquè el fort vent ma secat la gola.

Arribo al km 10 amb 37 min més o menys i amb perfectes condicions així que només tinc que aguantar 11km més i tot haurà acabat.

A partir del km10 començo a observar corredors que “peten” perquè no han calculat bé la distancia i el ritme de cursa i aquest moment no te preu... em sento perfecte i quant penso amb tota la gasolina que em queda a mi no puc amagar un somriure de felicitat. Les cames funcionen i vaig passant corredors i corredors fins que arribo a meta amb 1hr 19min i 55segons. Una bona marca, un bon resultat 29è de la general i molt bones sensacions.

En general un reforç positiu que em diu que estic fent la feina ben feta i em dona forces de cara als grans reptes del 2012 l’Extrememan de salou de distància Ironman, el mig Ironman de Banyoles i la cursa de Terra de remences de 175km.

XXII Duatló Ciutat de Reus:

Es diumenge dia 4 de Març Son les 7 del matí, estic al cotxe de camí cap a Reus. No fa ni 5 minuts que he sortit de casa i ja noto la tensió de la cursa, aquells nervis que comencen com un formigueig a les cames i que va pujant i que poc a poc et van fen sentir petit i mes petit. Comencen les pors “es que... porto massa temps sense competir”, “segur que em va mal perquè només faig que entrenar per l’Ironman”, “trobo que he fet poques series”... excuses internes per si la carrera va mal no sentir-me culpable. 

Arribo a Reus i desprès de aparcar vaig a deixar la bicicleta a boxes i comença la màgia de la competició i aquell estat de nervis negatiu comença a desapareixer mentre s’acceleren les pulsacions i notes aquella sensació de eufòria que només t’aporta una competició.

Soc a la línia de sortida preparat i quant sona el tret surto a un bon ritme per la pista de atletisme del club natació Reus Ploms intentant no trepitjar ni ser trepitjat per cap dels altres competidors. Hi ha molts participants i la pista es molt petita la qual cosa dificulta anar a un ritme constant durant els primers 400metres de cursa a peu. Al sortir de l’estadi agafo un ritme ràpid i constant. Les pulsacions es disparen perquè se que son pocs quilometres i s’ha d’anar a donar-ho tot. Tot i un mal de panxa que ha aparegut de sobte vaig mantenint el ritme fins a la primera transició.  

Faig una transició molt rapida (cosa estranya en mi) i surto amb la bici. Els primers 5 kilòmetres els passo sol intentant agafar un grup que tinc al davant. Trec forces de tots els músculs del cos per atrapar-los ja que se que amb un bon grup no em cansaré tant i podré portar un millor ritme de cursa. Desprès de 5km aconsegueixo atrapar el grup i comencem a fer relleus per atrapar els diferents grups del davant. Atrapem uns quants grups de ciclistes que cada cop suneixen al meu i acabem formant una gran pilota de ciclistes abans de la última transició.

Finalment arriba la última transició i els últims kilòmetres els quals corro agònicament i acabo superant 4 o 5 corredors més.

No he fet un gran resultat ni un gran temps, però la distància esprint no és un objectiu per a aquest any ja que la temporada està enfocada cap a la mitja i la llarga distància espero fer-ho millor en les pròximes proves de resistència tot i que estic content amb l’esforç que hi he posat.

Sant Silvestre Manlleu: 31-12-11

Son les 5:30 de la tarda ja soc a casa i noto que l’últim dia de l’any no pot acabar així, rendint-me a la primera dificultat i mentre em dutxo recordo que hi ha una altra sant Silvestre a Manlleu i saps que?..... M’apunto!!

Arribo a Manlleu a les 6:40 fa molt fred i vaig amb roba curta, agafo el dorsal i escalfo fent 4 accelerades abans de posar-me a la línia de sortida. Amb tota la barra del món passo als grups de participants fins col·locar-me a la primera líniai... A PER TOTES!.

Sona la senyal de sortida i als pocs metres em col·loco primer, tinc bones sensacions i tot i que aquí hi ha bons triatletes i duatletes jo sóc ràpid amb la cursa a peu i sa d’aprofitar. Al cap de 1km començo a notar les cames buides (no tinc força) el cor va bé, no vaig passat de pulsacions i en condicions normals aguantaria aquest ritme els 5km de cursa però... els 8 o 9km de Taradell m’han destrossat i ara començo a patir les conseqüències. Baixo una mica el ritme però poc tot i que l’he baixat el suficient com per a perdre algunes posicions, vaig el 5è i no perdo de vista als primers. Pocs metres abans de la arribada em passen dos corredors mes fent un esprint i acabo 7è.

Ara si que ja es pot acabar l’any, tampoc l’he guanyat aquesta però ho hagués pogut fer en el cas d’estar amb bones condicions. Estic molt content amb l’esforç i les sensacions de les dues carreres, el cos aguanta esforços que ni nosaltres mateixos som capaços de imaginar.

BON ANY NOU!!!

31-12-11 Sant Silvestre Taradell:

Dissabte i últim dia de l’any, avui es celebra a Taradell la segona edició de la cursa Sant Silvestre i com l’any passat consta de 8 o 9km de muntanya. La sortida es al centre del poble i la cursa transcurreix per tot de corriols i pistes molt tècniques que rodegen la població. Surto de casa amb l’Adam i el “Richi” i tot fent bromes anem corrent molt suau a forma de escalfament cap a la plaça de les Eres.

Hi ha un ambient molt festiu i a la sortida observo algunes cares nervioses però es nota poc la tensió, res a veure amb les curses a les que m’estic acostumant a competir. Hi ha força gent que porten disfresses perquè es donen dos premis, un al primer classificat i un a la millor disfressa, així que tots aquells que saben que no poden guanyar se’n han posat una.

Soc a la línia de sortida i miro als costats pensant a veure qui pot ser un possible rival ja que crec que aquí es rifa una victòria i jo tinc tots els números.

Sona el tret de sortida i començo fent unes passes ben llargues, al meu costat hi ha la “llebre” que marca les direccions pels carrers del poble fins arribar al corriol. No m’estic esforçant al màxim perquè vull guardar forces per desprès i sense adonar-me’n vaig primer. A cada cantonada em vaig girant per a que la “llebre” em senyali la direcció perquè no em pot seguir, en un d’aquets girs veig l’Adam que va en segona posició ens quedem mira’n i riem perquè no ens ho esperavem (que cracks!) . Arribo al camí i deixo de preocupar-me de la llebre, perquè ara ja hi ha marques i no em fa falta que em guií ningú.  Així que comencem a enfilar-nos muntanya amunt i a endinsar-nos dins al bosc.

El bosc està humit i tot i que avui fa un dia solejat les parts mes frondoses del bosc estan molt fredes, hi ha tolls, fang, pedres congelades i petites gotes de gel per totes les fulles on no toca la llum. Em sento bé, no vaig ofegat i estic mantenint el ritme, escolto la meva respiració i sento el soroll que fan les fulles seques i els petits tolls que fan saltar l’aigua quant i passo per sobre.   Passen els primers kilòmetres i allí estic, sol al mig del bosc sense parar ni un moment a pensar i seguint les marques de la cursa. M’entres corro vaig pensant amb el segon dorsal que ens han donat ja que dalt de tot de la muntanya han col·locat una bústia i em de posar el segon dorsal per tal de verificar que no ens em saltat aquell pas. El corriol puja i puja i de sobte sacava la calma, sento unes passes que s’apropen cap a mi pel darrera i la meva preocupació augmenta al fixar-me que no sento la respiració entretallada del corredor la qual cosa vol dir que no va ofegat. Uns metres mes tard i a menys d’un kilòmetre del pic mes alt de la muntanya aquest em passa, pareix que vagi molt fresc i això desanima ja que jo ho estava donant tot per aguantar aquella pujada mortal. Apreto les dents amb força i intento seguir al primer participant i quant arriba al cim tira el dorsal a la bústia i s’equivoca de camí. Torno a ser primer! No puc deixar perdre aquesta oportunitat i corro amb força i motivació cap a la meta, de sobte veig algunes cintes per el terra i se’m presenten alguns trencants al davant, no se per on es el circuït!! Però no hi ha temps per pensar perquè el primer participant en qualsevol moment s’adonarà que s’ha equivocat i vindrà a per mi. Veig un corriol a ma esquerra que encaixa bastant amb la direcció del poble i començo a baixar per el corriol, uns metres mes tard em veig rodejat de matolls, M’HE PERDUTT!! Salto alguns matolls, passo per baix d’un arbre i aparto fulles i rames en un últim alè de esperança esperant trobar el camí però.... no hi ha solució estic perdut i he de tornar enrere.

Torno enrere i agafo el corriol correcte, no se en quina posició estic però vaig malament. Corro i corro endavant passant per baixades molt tècniques a les que no faig ni cas i desprès d’alguna que altra caiguda i d’alguna ensopegada continuo corrent amb força, la ràbia fa que no senti el cansament ni el petit (flato) que començo a tenir. Durant la baixada passo uns 7 corredors i arribo a meta en una bona posició, crec que he fet dels 5 primers.

En menys de dos minuts arriba l’Adam i en menys de 5 el Richi. Estic cansat i decebut per la posició però a la vegada content per l’esforç i el moment. Ara és la hora de menjar coca i fer una copa de cava amb els amics. Hagués pogut acabar l’any amb un trofeu però no ha pogut ser, tot i això em quedo amb la sensació de haver-ho donat tot que sempre recompensa.