31-12-11 Sant Silvestre Taradell:

Dissabte i últim dia de l’any, avui es celebra a Taradell la segona edició de la cursa Sant Silvestre i com l’any passat consta de 8 o 9km de muntanya. La sortida es al centre del poble i la cursa transcurreix per tot de corriols i pistes molt tècniques que rodegen la població. Surto de casa amb l’Adam i el “Richi” i tot fent bromes anem corrent molt suau a forma de escalfament cap a la plaça de les Eres.

Hi ha un ambient molt festiu i a la sortida observo algunes cares nervioses però es nota poc la tensió, res a veure amb les curses a les que m’estic acostumant a competir. Hi ha força gent que porten disfresses perquè es donen dos premis, un al primer classificat i un a la millor disfressa, així que tots aquells que saben que no poden guanyar se’n han posat una.

Soc a la línia de sortida i miro als costats pensant a veure qui pot ser un possible rival ja que crec que aquí es rifa una victòria i jo tinc tots els números.

Sona el tret de sortida i començo fent unes passes ben llargues, al meu costat hi ha la “llebre” que marca les direccions pels carrers del poble fins arribar al corriol. No m’estic esforçant al màxim perquè vull guardar forces per desprès i sense adonar-me’n vaig primer. A cada cantonada em vaig girant per a que la “llebre” em senyali la direcció perquè no em pot seguir, en un d’aquets girs veig l’Adam que va en segona posició ens quedem mira’n i riem perquè no ens ho esperavem (que cracks!) . Arribo al camí i deixo de preocupar-me de la llebre, perquè ara ja hi ha marques i no em fa falta que em guií ningú.  Així que comencem a enfilar-nos muntanya amunt i a endinsar-nos dins al bosc.

El bosc està humit i tot i que avui fa un dia solejat les parts mes frondoses del bosc estan molt fredes, hi ha tolls, fang, pedres congelades i petites gotes de gel per totes les fulles on no toca la llum. Em sento bé, no vaig ofegat i estic mantenint el ritme, escolto la meva respiració i sento el soroll que fan les fulles seques i els petits tolls que fan saltar l’aigua quant i passo per sobre.   Passen els primers kilòmetres i allí estic, sol al mig del bosc sense parar ni un moment a pensar i seguint les marques de la cursa. M’entres corro vaig pensant amb el segon dorsal que ens han donat ja que dalt de tot de la muntanya han col·locat una bústia i em de posar el segon dorsal per tal de verificar que no ens em saltat aquell pas. El corriol puja i puja i de sobte sacava la calma, sento unes passes que s’apropen cap a mi pel darrera i la meva preocupació augmenta al fixar-me que no sento la respiració entretallada del corredor la qual cosa vol dir que no va ofegat. Uns metres mes tard i a menys d’un kilòmetre del pic mes alt de la muntanya aquest em passa, pareix que vagi molt fresc i això desanima ja que jo ho estava donant tot per aguantar aquella pujada mortal. Apreto les dents amb força i intento seguir al primer participant i quant arriba al cim tira el dorsal a la bústia i s’equivoca de camí. Torno a ser primer! No puc deixar perdre aquesta oportunitat i corro amb força i motivació cap a la meta, de sobte veig algunes cintes per el terra i se’m presenten alguns trencants al davant, no se per on es el circuït!! Però no hi ha temps per pensar perquè el primer participant en qualsevol moment s’adonarà que s’ha equivocat i vindrà a per mi. Veig un corriol a ma esquerra que encaixa bastant amb la direcció del poble i començo a baixar per el corriol, uns metres mes tard em veig rodejat de matolls, M’HE PERDUTT!! Salto alguns matolls, passo per baix d’un arbre i aparto fulles i rames en un últim alè de esperança esperant trobar el camí però.... no hi ha solució estic perdut i he de tornar enrere.

Torno enrere i agafo el corriol correcte, no se en quina posició estic però vaig malament. Corro i corro endavant passant per baixades molt tècniques a les que no faig ni cas i desprès d’alguna que altra caiguda i d’alguna ensopegada continuo corrent amb força, la ràbia fa que no senti el cansament ni el petit (flato) que començo a tenir. Durant la baixada passo uns 7 corredors i arribo a meta en una bona posició, crec que he fet dels 5 primers.

En menys de dos minuts arriba l’Adam i en menys de 5 el Richi. Estic cansat i decebut per la posició però a la vegada content per l’esforç i el moment. Ara és la hora de menjar coca i fer una copa de cava amb els amics. Hagués pogut acabar l’any amb un trofeu però no ha pogut ser, tot i això em quedo amb la sensació de haver-ho donat tot que sempre recompensa.

Duatló Terrassa 18/12/2011:

Duatló cross celebrat el día 18/12/2011 ha estat un duató ràpid però exigent amb la primera part de cursa a peu de 6km sortint de la part de Can Roca al nord-est de Terrassa tot seguit per una sèrie de camins i corriols amb bastant desnivell. A la primera transició he arribat en una bona posició i desprès d’agafar la bicicleta començava el tram de pujada. El circuit btt era de dues voltes quasi iguals amb una pujada llarga forta poc tècnica i una baixada tècnica però ràpida. Al cap de mes o menys una hora i mitja arribo a la ultima transició agafo les sabates i surto disparat intentant allargar el pas i oblidar el dolor que noto al dit a cada pas que faig. He quedat el 78è de 327 participants no es un èxit però he tingut molt bones sensacions, sobretot amb la bici i això vol dir que els entrenaments estan donant el seu fruit.

Previa Duatló Terrassa:

El passat diumenge al duatló de Solsona vaig trepitjar una pedra a la part del circuit de cursa a peu i em vaig lesionar el segon i tercer dit del peu esquerre. Aquesta setmana no he pogut entrenar tot lo be que he volgut la part de córrer però el dolor i la inflamació han anat disminuint i crec que podré córrer prou bé.

Duatló Solsona:

Arriva el dia 11 del 11 del 2011 i a la localitat de Solsona te lloc el duatló de sant Ponç que rep el nom del pantà on es celebra la prova. Son vora les 1o del matí, fa molt fred i estic escalfant i corro per la presa del pantà per on passa una brisa que aixeca l’aigua quasi congelada i em glaça les articulacions que per molt que corri i corri pareix que no s’escalfen.

S’apropa l’hora de la sortida i intento anar a guardar un bon lloc per tal de que no em passi com últimament que se’m posen 4 motivats al davant que em molesten i em fan baixar el ritme en el primer tram simplement perquè es creuen que tenen mes nivell del que tenen.

Sona el tret de sortida i “vaya caos”! s’ha posat un quad a donar la sortida i se li ha calat, la gent s’amuntona, xoca, es pega, trepitja fora del circuit, etc... desprès de unes quantes caigudes, cops, espentes i trepitjades agafo un ritme adequat i comença una pujada molt exigent que fa que molts atletes paren de córrer a trams per poder seguir endavant. Els petits corriols i el gran desnivell fan que no pugui adelantar als atletes que no porten un ritme de carrera prou ràpid com per anar davant meu. Desprès de la transició agafo la bici i gaudeixo d’un circuït molt ràpid ple de carretera i trams de muntanya amb poc corriols. Arribo ràpid a la ultima transició i començo a córrer a un bon ritme fins al final que hem permet estar dintre dels 3 primers classificats del etb- VIC i així donar punts al club i d’alguna manera tornar-los una mica el favor que em fan ajudant-me aquest any. Molt content i amb ganes de més.

Duatló Valldoreix:

Som a dia 4 de Desembre al duatló de Valldoreix. Aquest duatló no forma part dels duatlons del circuit català però he decidit fer-lo com a entrenament ja que la BTT em dona potència i es una de les coses que s’han de millorar de cara als triatlons de carretera de l’estiu.

El circuit és una mica mes curt que normalment i consta de: 4’8 de cursa a peu seguits de 17 amb btt i 2’4 finals de cursa a peu.

Un cop donada la sortida em col·loco 3er i poc a poc em van passant corredors fins que em quedo a la posició numero 10 o 12 i començo a sentir una respiració al clatell, hi ha algú mes que em vol passar. Quant em giro m’adono que és Marcel Zamora! Que fa al meu costat? Com és que no corre mes?. Correm junts els primers quilometres i al últim quilòmetre fa un canvi de ritme i s’escapa. Desprès de la transició volo pel circuït de btt ja que es d’un nivell molt baix i quasi no hi ha muntanya, arribo al últim segment de la prova i acabo amb la 14ena posició. El resultat no reflexa el content que estic ja que Marcel Zamora només ma tret 2 minuts!!  

Duatló Cross Ametlla del Vallès:

Soc a Taradell, son les 7 i mitja del matí i estic carregant al cotxe la bicicleta de muntanya ja que avui es celebra un duatló de muntanya a l’Ametlla del Vallès amb 6 Km. Cursa a Peu / 20 Km. BTT / 3 Km. Cursa a Peu. Fa fred els vidres del cotxe estan glaçats i la boira marinera deixa en incògnita el temps que farà avui i jo no paro de pensar amb la llista de coses que he de portar ( a veure per la 1ª transició el casc, per la segona.....).

Arribo a les 8 i mitja a l’Ametlla i crec que es el primer cop que arribo a una proba i ho tinc tot controlat fins i tot em sobra temps!!

 

Preparo el material amb cura i intento fer un bon escalfament ja que segurament toqui sortir molt fort i la meva meta avui es fer-ho bé a la cursa a peu perquè segons dice el circuit BTT es molt dur i tots els cracks de muntanya aprofitaran per passar-me pel damunt.

Avui és la primera prova que corro formant part del club triatló etb de Vic el qual em donarà un cop de ma per aquesta temporada i per tant no puc relaxar-me es hora de exigir-me una mica més!.

Donen la sortida i em poso a un bon ritme dins del primer grup i desprès de fer uns carrers esfaltats de baixada dins del costerut poble entrem dins la muntanya i ara si que pareix que comença el duatló. Durant el primer segment de cursa soc adelantat per algun triatleta i en passo a algunts mes vaig dels 30 primers.

Arribo a la transició i la faig prou ràpida i comença el segment btt, de seguida em passen 5 o 6 ciclistes, apreto les dents i pedalo com mai per tal de que no em passin més . Intento beure una mica mentre pujo i pujo pels carrers de la vila i comença el corriol, pujada per variar... Dins del meu cap només es repeteix la frase “No pot pujar eternament, no pot pujar eternament, no pot .....” 4 o 5 km després començo a notar que em marejo noto les cames buides, em falta l’aire i tinc molta, molta set. Alguna cosa va mal em rendeixo al pensament "pot pujar eternament! " i baixo el ritme per tal de no acabar vomitant que pareix que serà el que passarà vulgui o no vulgi.

 

No he parat de pedalar xo el triatleta que pareixia un professional ara pareix un aficionat de diumenges al matí fent la ultima pujada abans de parar a esmorzar jeje. Em passen molts ciclistes cada cop que apareix una pujada i poc a poc noto que em tornen les forces i recupero un bon ritme que ja no deixaré fins al final de la cursa. Disfruto dels corriols aprofito les baixades i intento dibuixar la millor traçada per tal de guanyar temps passar a alguna “barbie” (son els triatletes masculins que a les pujades estan forts i pujen ràpid perquè porten fent ciclisme molt temps però que a les baixades se’ls i ajunten els genolls, claven frens, treuen un peu dels pedals i creen una cua espectacular al corriol fent caure molta gent inocent).

 

En un adelantament a una “Barbie” es fa petit el corriol em toca i caic al terra. M’aixeco ràpid fet una fera i pedalant amb ràbia en busca de passar-lo “no pot ser que aquest em guanyi”. De repent sento una roda que se m’està acostant, miro enrrere i.... ES UNA NOIA. Corrent ni l’havia vist la qual cosa em recorda que me relaxat massa i que tinc d’apretar per tal de que no m’acabi passant. M’esforço fins arribar ala última transició em poso les bambes i corro tranquil fins al final ja que sé que ara segur que no m’agafa.

Arribo a meta amb 2h i 14 min. No es un bon resultat però aquí estem per aprendre i avui m’emporto una bona lliçó.

Duatló del Bandoler:

El dia 2 de Octubre de 2011 es celebrava a la ciutat de Taradell ( Barcelona) la segona edició del Duatló del Bandoler. Un duatló de muntanya que constava de 10km de cursa a peu seguits de 22km de BTT i que acabava amb un circuit de 3km mes de cursa a peu.

Hora de sortida 9:00am i desprès de recollir el dorsal i deixar la bicicleta de muntanya a la transició faig un minut d’escalfament ja que no hi ha temps per mes perquè s’ha fet tard per culpa de alguns problemes amb el xip.

Desprès de nombrosos intents de donar la sortida el “ bucanero” dispara el fusell i surto a un ritme relaxat per tal de mantenir-lo durant els 10km de pujada amb corriols que m’esperen. Un gran grup de corredors han sortit molt forts i s’han separat uns 100 metres del segon grup sortint del poble. En arribar la primera pujada començo a passar corredors que no poden mantenir el ritme inicial i em col·loco darrere del primer grup de corredors. El circuit cada cop es fa mes exigent obligant als corredors a deixar de córrer per poder continuar avançant i fins hi tot a escalar en algun pas difícil. Els 5 primers corredors ja han desaparegut i el primer grup cada cop se  m’escapa més.

Al 6è quilòmetre arribo a la part més alta del circuit, s’han fet llargs aquí es on es nota si has entrenat per la muntanya o no. Comença la baixada i quina baixada!! Corro el més ràpid possible i intento fer passes molt llargues i després de unes quantes patinades i unes torçades de turmell agafo una pista que em porta fins a l’entrador del poble i per fi xafo l’asfalt. Arribo a la transició, han passat 52min. fa molta calor i estic mort de set.

Amb la bicicleta a les mans me’n vaig en busca dels corriols per tal de començar el segment de BTT. Tinc una sensació estranya a les cames noto els quàdriceps inútils i suposo que es per no estar acostumat a córrer per muntanya. Desprès de una mica de pujada arribo als corriols i començo a gaudir de la cursa. Una hora i vint minuts desprès arribo a la segona transició una mica preocupat ja que durant el segment de BTT me perdut dos cops perdent uns 3 minuts i no se quants atletes m’hauran passat. Faig una transició ràpida i surto disparat per superar els 3 últims quilòmetres.

Arribo a meta 2h i 25min. Mes tard de la sortida i estic cansat, amb les cames plenes de cops i talls però content ja que desprès de passar per un circuit tant exigent et queda una sensació a dintre d’aquelles que dura unes hores i que et fa sentir que existeix res impossible per tu.

(No hi ha imatges)