EXTREMEMAN SALOU 226

lunes, 5 de diciembre de 2011

Duatló Cross Ametlla del Vallès:

Soc a Taradell, son les 7 i mitja del matí i estic carregant al cotxe la bicicleta de muntanya ja que avui es celebra un duatló de muntanya a l’Ametlla del Vallès amb 6 Km. Cursa a Peu / 20 Km. BTT / 3 Km. Cursa a Peu. Fa fred els vidres del cotxe estan glaçats i la boira marinera deixa en incògnita el temps que farà avui i jo no paro de pensar amb la llista de coses que he de portar ( a veure per la 1ª transició el casc, per la segona.....).


Arribo a les 8 i mitja a l’Ametlla i crec que es el primer cop que arribo a una proba i ho tinc tot controlat fins i tot em sobra temps!!
 

Preparo el material amb cura i intento fer un bon escalfament ja que segurament toqui sortir molt fort i la meva meta avui es fer-ho bé a la cursa a peu perquè segons dice el circuit BTT es molt dur i tots els cracks de muntanya aprofitaran per passar-me pel damunt.


Avui és la primera prova que corro formant part del club triatló etb de Vic el qual em donarà un cop de ma per aquesta temporada i per tant no puc relaxar-me es hora de exigir-me una mica més!.

Donen la sortida i em poso a un bon ritme dins del primer grup i desprès de fer uns carrers esfaltats de baixada dins del costerut poble entrem dins la muntanya i ara si que pareix que comença el duatló. Durant el primer segment de cursa soc adelantat per algun triatleta i en passo a algunts mes vaig dels 30 primers.

Arribo a la transició i la faig prou ràpida i comença el segment btt, de seguida em passen 5 o 6 ciclistes, apreto les dents i pedalo com mai per tal de que no em passin més . Intento beure una mica mentre pujo i pujo pels carrers de la vila i comença el corriol, pujada per variar... Dins del meu cap només es repeteix la frase “No pot pujar eternament, no pot pujar eternament, no pot .....” 4 o 5 km després començo a notar que em marejo noto les cames buides, em falta l’aire i tinc molta, molta set. Alguna cosa va mal em rendeixo al pensament "pot pujar eternament! " i baixo el ritme per tal de no acabar vomitant que pareix que serà el que passarà vulgui o no vulgi.


 

No he parat de pedalar xo el triatleta que pareixia un professional ara pareix un aficionat de diumenges al matí fent la ultima pujada abans de parar a esmorzar jeje. Em passen molts ciclistes cada cop que apareix una pujada i poc a poc noto que em tornen les forces i recupero un bon ritme que ja no deixaré fins al final de la cursa. Disfruto dels corriols aprofito les baixades i intento dibuixar la millor traçada per tal de guanyar temps passar a alguna “barbie” (son els triatletes masculins que a les pujades estan forts i pujen ràpid perquè porten fent ciclisme molt temps però que a les baixades se’ls i ajunten els genolls, claven frens, treuen un peu dels pedals i creen una cua espectacular al corriol fent caure molta gent inocent).


 

En un adelantament a una “Barbie” es fa petit el corriol em toca i caic al terra. M’aixeco ràpid fet una fera i pedalant amb ràbia en busca de passar-lo “no pot ser que aquest em guanyi”. De repent sento una roda que se m’està acostant, miro enrrere i.... ES UNA NOIA. Corrent ni l’havia vist la qual cosa em recorda que me relaxat massa i que tinc d’apretar per tal de que no m’acabi passant. M’esforço fins arribar ala última transició em poso les bambes i corro tranquil fins al final ja que sé que ara segur que no m’agafa.




Arribo a meta amb 2h i 14 min. No es un bon resultat però aquí estem per aprendre i avui m’emporto una bona lliçó.


No hay comentarios:

Publicar un comentario