EXTREMEMAN SALOU 226

Dia 3 de Juny i son les 4 del matí, m’aixeco com un llampec i segueixo la rutina que ja he fet mil cops i que sempre faig el mati de les curses. Em vesteixo em poso crema solar i preparo tot el material necessari al seu lloc per tal de que no faci falta res al últim moment. Esmorzem a l’hotel i sortim per tal de preparar el material de les transicions.

Són les 5 del matí i ja som al passeig de la platja de Salou on comença l’Extrememan, acaba d’arribar Jaume i estic inflant les rodes de la bici i abans de posar-me el neoprè passo per la zona de pesatge per saber quants kilograms perdre durant la prova.

Encara es de nit i em poso el neoprè amb l’ajuda dels meus amics que ja son professionals posant-me ajudant-me a col·locar-me’l.

Ja son les 6 del matí i comença a sortir el sol, el cel esta vermell, l’aigua plana i calenta i jo em noto preparat. Entro a l’aigua a fer l’escalfament unes braçades de crol i algunes d’esquena per soltar els braços i surto a despedir-me dels companys que no tornaré a abraçar fins 226km mes tard.

La gent sa aglomerat a la sortida i esperant el soroll de les canonades que donaran lloc a la sortida repasso el circuït de natació mentalment per tal de no equivocar-me de direcció en cap moment. Estic rodejat de persones que parlen, criden, saluden, tremolen... però jo sembla que estigui a un món apart on només i soc jo i els meus pensaments.

Em col·loco les ulleres bé i comença la conta enrere... Bum, Bum, BUUM!! La tercera canonada dona lloc a la sortida i una manada de triatletes ens tirem a l’aigua on ens esperen 3’8km de Mar obert. Agafo un bon ritme i intento posar-me dins d’un grup per tal de no desgastar-me durant tot el circuït. La primera boia esta a 250 metres i hi arribo de seguida em noto bé i segueixo una menys!, la pròxima esta a 550 metres i es aquest trajecte es fa bastant llarg i pesat rebo alguns cops i faig 4 o 5 braçades d’esquena per tal de tornar a col·locar-me les ulleres que amb una patada m’han tret del lloc. No em poso nerviós i segueixo el camí fins l’altra boia i 700 metres mes tard torno a tocar a terra. Surto de l’aigua he fet la primera volta de 1550 metres i queda la segona (la llarga) fins arribar als 3800 abans de agafar la bici. Passo per la catifa controladora de xip i sento les veus dels amics que criden i m’animen amb força.

Torno a entrar a l’aigua i començo a nedar en busca de les boies restants. Aquesta volta te un tram recte d’uns mil metres que es fan eterns on sembla que la boia cada cop que treus el cap estigui a la mateixa distància i no t’apropis mai.

Desprès de 54 minuts nedant per fi surto de l’aigua i corro cap a la transició patint però molt content ja que no contava fer tant bon temps. Em trec el neoprè i noto com em cauen algunes gotes de pluja, el cel pinta malament però decideixo posar-me el mallot curt en l’esperança que no plogui molt, agafo la bici i GAAASSS!!

Pujo damunt la bici i em bec un bidó d’aigua, quina calor! L’aigua del mar estava molt calenta i amb el neoprè he patit bastanta calor. Pedalo tranqui ara venen 50km de pujada i un total de 180km de bicicleta pujant els ports mes durs de la zona així que no hi ha pressa. Em recupero i començo a apretar i just quan noto que funciono perfectament comença a ploure com si s’hagués d’acabar el món. Em trec les ulleres perquè el cel està tan tapat que esta tot fosc i amb l’aigua no veig res. Fins passats els 50 km de pujada no ens desempalleguem de la pluja i no m’acabo de relaxar. Al quilometre 30 es comencen a posar les coses interessants amb un bon desnivell i es aquí on les meves cames ben musculades em destaquen en front de altres atletes menys treballats. Recupero algunes posicions i un cop dalt la mussara  comença un puja-baixa on em noto perfecte fins al kilòmetre 120. Arribo a el Lloar i porto 120km a les cames i a partir d’ara els ports es fan més i més durs perquè començo a notar-me desgastat.

Al kilòmetre 130 m’esperen Rios, Jaume i Virgi i això es el que penso una vegada i una altra per tal de treure forces d’algun lloc i no baixar el ritme. Passo pels avituallaments intentant agafar begudes isotòniques i aigua sense parar de pedalar en cap moment saludo als amics i només em queda pujar Colldejou, un port de 10km infernals que fan que les cames et bullin com mai abans de començar la baixada.

Un cop a Colldejou torno a agafar forces perquè se que només em queda la baixada i una petita pujada que segurament es pugui fer a plat. Em pensava que seria mes senzill acabar els 180 i tot i que es pla i baixada els últims 40 km sem fan llargs i empalagosos. Entro a Salou i necessito baixar de la bici ja! Faig la transició i començo a córrer.

Només sortir de l’àrea de transició sento la meva mare, la meva germana i Cinto que m’animen. Estic corrent a un bon ritme i si segueixo així faré molt bon temps. M’esperen 42km de cursa a peu, es a dir, una marató. Porto el cinturó ple de gels amb cafeïna i me’ls vaig prenent cada 40 minuts mes o menys. Els 42km es divideixen en 4 voltes de 10 km i pico on 4km son dins de la ciutat rodejats de espectadors i musica que et motiven i els altres 7 son a les afores per una carretera solitària on només hi ha rotondes i asfalt que evapora la calor com si fos un desert.

Tot va perfecte, bones sensacions i un bon ritme de carrera fins que al kilòmetre 17 noto que tinc gana i sense mirar el rellotge em prenc un gel. Dos minuts desprès noto que m’ofego i baixo el ritme una mica per recuperar-me. De cop veig borrós, no sento bé la gent que parla al meu voltant i em costa caminar recte. No tinc forces i només penso en no desmaiar-me i arribar a la meta com sigui. Se’m passen pel cap tantes coses.... ara si que seria un fracàs total desmaiar-se quan només queden 2 voltes. Em poso a plorar per la frustració que sento mentre camino esperant que passi alguna cosa que em faci trobar-me be. Arribo a un avituallament i menjo uns quants trossos de plàtan per tal de que em pugi el sucre i segueixo caminant uns minuts mes. Al cap de uns 15 minuts em torno a notar bé i començo a córrer un altre cop. Faig la 3a volta mes lenta que les altres per precaució de no trobar-me mal un altre cop amb el recolzament de Rios que m’ha vist malament i córrer al meu costat per a assegurar-se de que no baixo el ritme ja que porto un molt bon temps. Un cop passo per la línia que delimita la última volta noto com la emoció m’envaeix i em sento grandiós, només em separen 10 kilòmetres de un somni i quasi que ja ho tinc. A cada volta m’han donat una polsera i com ja tinc les tres el públic sap que ja acabo i t’anima amb més força.

11hr i  34min desprès arribo a la meta, emocionat pensant amb els familiars que ja no estan i amb lo orgullosos que estarien si agüessin viscut aquest moment. A la meta trobo la Ivet que m’ha estat animant durant tota la cursa i a la qual li estic molt agraït per tot el que m’ha aportat des del primer dia., també estan tots els meus amics als quals no se com agrair-los tot el que han fet i fan per mi i la meva mare i la meva germana que sempre em recolzen amb tot el que faig.

Em fan la foto i em col·loquen la medalla de FINISHER i ara si que puc dir que soc un IRONMAN.

Paso per la bàscula i he perdut 3kg de pes tot i que segur que són més perquè estic inflat de aigua ja que m’he begut uns 10 litres d’aigua i m’he menjat 2 barretes de carbohidrats, una de proteïnes, uns 4 plàtans i la Ragabar (un sanwich de nutella).

En cap moment m’he plantejat rendir-me i es que als moments difícils “pots decidir acabar la carrera i les cames et faràn mal una setmana o pots rendir-te i l’anima et farà mal tota la vida”.

Només em queda donar les gràcies a tots els que han m’han fet el camí més fàcil i a tots aquells que han fet que aquest somni es fassi possible: A la meva família que sempre m’ha recolzat, als meus amics en especial a Josep Rios  que m’ha acompanyat a totes aquelles proves on em feia falta i m’ha ajudat sempre, a la meva entrenadora Ivet per saber sempre la recepta màgica d’entrenament específic per tal d’arribar a les proves amb la millor forma possible, al gimnàs Impuls Sport de Tortosa i a Carlos Villadevall el meu entrenador personal i amic que porta molts anys guiant-me tant amb el gimnàs com la nutrició i al club ETB de Vic per fer possible que participi en tantes curses.

OSCAR RAGA SANS (dorsal: 79)

	Posición	Tiempo	Distancia	Media
T. oficial:	66	11:34:51	226000 m	3m 4s/km
T. natación:	80	00:54:42	3800 m	1m 26s/100 metros
T. ciclismo:	83	06:31:21	180000 m	27.60 km/h
T. atletismo:	89	04:03:11	42200 m	5m 45s/km

PREVIA EXTREMEMAN SALOU:

Avui és dissabte dia 2 de Juny i demà participo en l’Extrememan de Salou on m’esperen 475 participants i 226km per recórrer nedant, en bici i a peu.  Es l’objectiu principal de l’any i tot es nou per mi ja que en cap de les proves disputades fins ara he fet cap de les distàncies que tinc que superar demà i a mes a mes l’una darrera l’altra sense parar. He calculat els temps i comparant-me amb gent que la va fer l’any passat m’agradaria baixar de les 13 hores tot i que, arribar fins aquí i fer tot aquest llarg camí per tal d’aconseguir el repte ja em dona una recompensa moral.

Es molt difícil i dur preparar una prova d’aquestes característiques ja que si ets una persona activa el dia a dia et deixa poques hores per a un mateix i tens de tenir molt clar que les as d’invertir amb això.

Farà uns 16 mesos em vaig proposar unir-me a la tribu triatleta i algun dia formar part d’aquell grup exclusiu de “super herois” anomenats Ironmans. Durant aquest temps he entrenat al màxim fent cas de tots els consells que m’han anat donant els professionals dels que m’he rodejat i escoltant sempre la opinió de l’expert per tal de millorar constantment.

Plantejar-se un repte i saber tirar endavant tot i les adversitats t’aporta moltes coses i et fa millor com a persona. Crec que aquest any m’he adonat de que no hi ha res impossible si un mateix posa totes les ganes i l’esforç per aconseguir-ho. Estic totalment d’acord en la frase “per esdevenir alguna cosa possible s’ha d’intentar un cop i un altre lo impossible”.

L’hivern a estat dur, no estic acostumat a les baixes temperatures de Vic on el vent que arriba passa abans pels Pirineus i disminueix la temperatura de forma dràstica. No m’han parat ni la pluja, ni les setmanes de boira on amb tot el dia no veus el sol, ni els dies de -9ºC, ni les setmanes de vint i pico hores d’entrenament i aquí estic a punt de demostrar-me a mi mateix i als meus coneguts si realment sóc un home de ferro o no.

Son les 10 del matí, fa molta calor  i estic esperant davant del recinte on es la el Briefing, es a dir on ens explicaran les normes, la forma de preparar el material i les advertències pertinents per tal de no ser sancionats o fins i tot desqualificats el dia de la prova.

Mentre escolto els membres de la federació espanyola de triatló i els diferents encarregats de la cursa miro a un costat i a l’altre de la sala mirant les cares dels diferents participants. Semblen relaxats i sembla que no tinguin cap dubte de tot el que s’està explicant, com si ho tinguessin tot controlat. Aquí es on comencen a sorgir els dubtes: he entrenat prou? Estic en el millor moment de la temporada? Uff...

Desprès de dinar amb alguns triatletes arriba el meu amic Rios i desprès de 4 bromes els nervis han desaparegut. Ell te la fórmula de fer que tot sembli senzill i a mes a mes, tenir algú de confiança al costat que saps que estarà allí durant tota la cursa et fa sentir protegit i segur. Si parlem de super herois per a mi segurament ell seria el mes gran de tots els que hi ha a la cursa, ja que sempre esta quant el necessito i sempre dona el 100% per ajudar.

Mes tard arriben Jusepet i Angi que també m’han vingut a veure i demà al matí arribaran alguns familiars i amics més que venen a animar-me.

Preparo la bici a boxes i juntament amb Rios anem a l’hotel a repassar tot el material per la cursa i seleccionar la roba que en aquest cas es difícil perquè tot i que la calor que fa avui ens han advertit que demà i haurà grans ruixats que no se sap quan arribaran.

Desprès de relaxar-nos amb la companyia de Virgi que ha passat a veure’ns per l’hotel anem a sopar. Acte seguit pugem a l’habitació, ja son les 10 de la nit i m’he d’aixecar a les 4 així que ens posem al llit i intentem descansar. Desprès d’uns quants intents de dormir frustrats comencem a parlar i a fer bromes i a riure fins mes o menys les 12 de la nit que em quedo adormit sense cap tipus de nervi i amb una tranquil·litat absoluta de cara a demà.

Triatló sprint Sant Feliu de Guixols (19-05-12)

Queden 2 setmanes per l’Extrememan i avui estic a sant Feliu de Guixols on es celebra un triatló sprint (750m nedant, 20km bici i 5km corrent).

La sortida es a les 3 de la tarda i la mar esta mogudeta. Hi ha mala mar i unes grans ones que trenquen a la vora de la platja de sorra.

Desprès del tret de sortida em tiro a l’aigua i començo a nedar com un boig per tal de agafar una bona posició i rebre els menys cops possibles durant aquest tram. Cops, cops i cops em fan anar d’un costat a l’altre i si a això li sumem grans ones que fan que ens anéssim caient uns damunt dels altres durant tot el segment transformen un triatló sprint que havia de ser un tràmit en un malson de 15 minuts fins tocar el terra. Faig una transició rapida mentre intento controlar el mareig i el cansament que porto, pujo damunt la bici i go!.

El primer tram del circuït de bici fa una pujada i una baixada i desprès es gira cua i es trona per on as vingut. El tram de bici es fa agònic perquè son només 20 km i s’ha d’anar molt ràpid.

Per fi arribo a la segona transició que també faig molt ràpida i començo a córrer a un bon ritme. Porto pocs metres i un mal de panxa inesperat comença a fer-me la guitza fins que a meitat del circuit de córrer em fa parar i seguir caminant uns minuts. Durant aquests minuts em passen manades de triatletes amb un nivell inferior al meu i em sento molt frustrat per no poder córrer a causa de les punxades que noto a la panxa. Finalment puc seguir trotant i arribo a meta.

Un mal triatló i unes males sensacions que fan que vagi una mica mes asustat del conte de cara a l’Ironman de Salou.

Triatló Doble Olímpic de Banyoles:

Dia 29 de Abril de 2012 i son les 8 i mitja del mati i estem a punt de saltar a l’aigua. Passen 2 o 3 minuts, parats de peu, davant del llac i calculant que fer quant soni el tret de sortida. Soc a primera fila, a mig metre tinc unes canyes que surten de l’aigua un pam, amb el qual hauré de fer un salt ben llarg no sigui cas que me’n enclavi alguna. Porto 3 hores i mitja despert perquè he vingut des de Taradell i he hagut de fer tot el procediment que comporta participar en una cursa d’aquestes característiques.

La prova consta de 2200 metres de natació, 80km de ciclisme i 20km de cursa a peu. Ens informen que han escurçat el circuit de natació a 1600 metres perquè l’aigua esta a 13’5º i tot i portar neoprè es perillós i podem patir de hipotèrmia.    

Donen la sortida i faig un gran salt, passo les canyes i començo a nedar com un boig durant els primers 100 metres per tal de que no em passin per damunt els 600 participants de la prova. Cops, cops i més cops buff!!!... no entenc que està passant i no se si soc jo o tothom neda de costat a costat perquè contínuament se’m creua gent pel davant. Uns 200 metres mes tard noto que se m’accelera el cor com una locomotora i decideixo baixar el ritme i acomodar-me en una bona posició. Uns minuts desprès la sensació d’ofec no para i noto com començo a treure l’isotònic que m’he pres per el camí per la boca. Em costa respirar i intento no parar de nedar seguin els peus de diferents triatletes. No em noto ni els peus ni les mans, em fa mal el cap i em costa moure els músculs però tot i les dificultats i fent un esforç extra-humà arribo a la primera transició.

Faig una mala transició, molt lenta i tranquil·la intentant recuperar l’alè, m'ofego i em surt sang del cap... i un cop tinc el casc i les ulleres posades començo el segment de ciclisme esperant recuperar-me. Esperava tenir bones sensacions a la bici però no va ser així. En un dels revolts passem per una carretera molt petita i es forma un grup amb tota la mala sort del món que un jutge de la organització em treu targeta groga per fer “draffting” .La veritat es que hagués agut de frenar molt per tal de no fer-ne hi havia molta gent allà i posar-se a 7 metres de distancia era molt difícil.

Segona transició i 81’600km al cos. He deixat la bici i començo a córrer. Em noto molt malament, l’estomac em fa mal i tinc moltes ganes de vomitar. He de fer 3 voltes al llac per tal de completar els 20 km de cursa a peu. La primera la realitzo a un ritme còmode per recuperar-me una mica, la segona milloro i baixo el temps i la tercera l’estomac em recorda que ho he passat mal a l’aigua i m’obliga a baixar el ritme. Desprès de 20km  de sofriment arribo a meta emocionat. No he fet una gran cursa ni un bon resultat però he fet un esforç increïble i no m’he abandonat.

01-04-12. Mitja Marató de Muntanya dels Hostalets de Balenyà: El ROC GROS.

Som a dia 1 d’Abril de 2012 i a les 9:30 del mati es dona la sortida de la mitja marató de muntanya dels Hostalets. La cursa consta de  900 metres de desnivell positiu i 1800 metres d'acumulat que transcorre per infinitat de corriols molt poc coneguts del terme municipal de Balenyà. La cursa té una dificultat mitjana i compta amb 3 ascensos als turons més emblemàtics de la Serra de Fontderola: el Roc Gros (809m), el Puig Castellar (1017m) i el Puigsagordi (984m).

Son les 9 del mati i estic escalfant pels carrers dels Hostalets i vaig veient corredors, em fixo amb la musculatura, les cames i la roba que porten per fer-me una idea del nivell que tenen. Ho faig de manera instintiva per tal de imaginar si avui puc optar a una mes bona o mes dolenta posició (crec que ho fem tots). Miro les cares i quasi no conec ningú així que no se si hi ha molt nivell o no. La cursa es comença al centre del poble per tant el primer tram serà d’asfalt i la estratègia a seguir serà agafar una bona posició a l’asfalt i intentar aguantar el que es pugui quant el corriol es torni tècnic. Es molt important saber molt bé amb que estem jugant i tot i que fa relativament poc que soc dins d’aquest món sóc molt conscient de les meves possibilitats i del meu nivell, que es una mica mes alt amb curses de carretera que no pas amb curses de muntanya. Així que no espero un gran resultat però intentaré posar-hi totes les ganes per fer-ho el millor possible.

Sona el tret de sortida, reacciono ràpid i em poso el primer de la cursa!! Agafo un ritme còmode i segueixo corrent pels carrers del poble a un ritme que no em suposa cap esforç exagerat. A uns 10 metres tinc a un corredor ( alt, cames llargues, prim....) típic corredor de muntanya que se que no tardarà molt en passar-me quant el corriol s’enfili una mica. Se que he trencat la cursa perquè els corredors de muntanya no surten mai tan forts i fins que no arriba la terra sembla que no engeguin els motors, però tot plegat sembla que ho fa més interessant.

S’acaba el poble i comença una pista i ja tinc dos corredors respirant-me al clatell ( el noi alt i en “Pantani” que em diu: “Raga! on anaves tan fort jijiji”. Em passen aquests dos van a un altre nivell i no mi enganxo perquè em cremaré abans d’hora i no m’interessa. Al cap de uns minuts em pasen 4 o 5 participants més mentre ens enfilem  al primer turó. Sense adonar-me’n ja sóc al Roc Gros i no vaig mal posicionat em noto fort i pujo ràpid sense baixar el nivell, passo el primer avituallament, bec una mica d’aigua i la resta me la tiro per sobre, el cos em bull i feia estona que ho esperava. Un cop a dalt comença la primera baixada, començo fort però cada cop el corriol es més i més tècnic i després de alguns ensurts baixo el ritme per precaució i em comencen a passar corredors.

Comença el segon turó i aquí la cosa es posa lletja, hi ha tant desnivell que els 20 minuts de pujada me’ls passo ajupit i a 4 potes intentant no parar de caminar fins arribar a dalt.

Durant la pujada m’han passat dos corredors i tornem a baixar. El descens es fa pel costat d’una via ferrada és molt tècnic i es precisa d’una molt bona coordinació. Durant aquest tram em passen molts corredors i desprès de un continu puja-baixa arribem al poble.

Entro a meta en 25ª posició de quasi 300 inscrits a 15 minuts del primer participant. Molt content i amb una cursa més a les cames.

Mitja marató de Cambrils:

Avui es dia 11 de Març i a Cambrils m’esperen 21km de dur asfalt, sóc al cotxe i les sensacions no son molt bones: tinc son, i em sento molt xafat a més a més vinc de recuperar-me de una ruptura muscular causada per un accident amb bici de carretera i pareix que totes aquestes sensacions negatives em treguin pressió de cara a la cursa ja que no estic gens nerviós.

Desprès d’agafar el dorsal començo a escalfar, corro una estona a ritme constant i suau i faig alguns progressius per provar la cama i veure que funciona correctament i no em fa mal. Avui és el dia de fer-ho bé i “no les tinc totes”. Em col·loco a la sortida i intento agafar el millor lloc possible ja que està difícil. Hi ha 2000 participants i la majoria es pensen que per posar-se més endavant arribaran abans a meta.

Donen la sortida i com no em toca passar el “circuït d’obstacles” aquests “obstacles” que pareixen éssers inanimats que corren marxa enrere no son més que éssers humans que han decidit posar-se el més endavant en la sortida possible per molestar als atletes ràpids. Vaig esquivant persones, salto voreres i vaig topant amb els colzes amb alguns d’aquests aficionats tan peculiars que a la vegada s’enfaden i perden les seves poques energies discutint sols i enfadant-se perquè literalment els estan passant per sobre.

Passats 2km ja no queda cap tortugueta que molesti perquè la cursa ja ha posat a quasi tots al seu lloc. Ara comença la cursa! Em relaxo i començo a allargar el pas, sortir tant enredera i  topar-me amb tants “obstacles” m’ha fet perdre temps i al fons veig el globus que marca 1hr 24min el qual tinc que seguir per fer una marca decent. Arribo prou ràpid al grup de 1hr 24min i ni em plantejo quedar-me ja que em noto molt bé per baixar el ritme ja que penso que puc aguantar aquesta velocitat durant els 21km. Passo alguns corredors i bec una mica de aigua al km5 perquè el fort vent ma secat la gola.

Arribo al km 10 amb 37 min més o menys i amb perfectes condicions així que només tinc que aguantar 11km més i tot haurà acabat.

A partir del km10 començo a observar corredors que “peten” perquè no han calculat bé la distancia i el ritme de cursa i aquest moment no te preu... em sento perfecte i quant penso amb tota la gasolina que em queda a mi no puc amagar un somriure de felicitat. Les cames funcionen i vaig passant corredors i corredors fins que arribo a meta amb 1hr 19min i 55segons. Una bona marca, un bon resultat 29è de la general i molt bones sensacions.

En general un reforç positiu que em diu que estic fent la feina ben feta i em dona forces de cara als grans reptes del 2012 l’Extrememan de salou de distància Ironman, el mig Ironman de Banyoles i la cursa de Terra de remences de 175km.

XXII Duatló Ciutat de Reus:

Es diumenge dia 4 de Març Son les 7 del matí, estic al cotxe de camí cap a Reus. No fa ni 5 minuts que he sortit de casa i ja noto la tensió de la cursa, aquells nervis que comencen com un formigueig a les cames i que va pujant i que poc a poc et van fen sentir petit i mes petit. Comencen les pors “es que... porto massa temps sense competir”, “segur que em va mal perquè només faig que entrenar per l’Ironman”, “trobo que he fet poques series”... excuses internes per si la carrera va mal no sentir-me culpable. 

Arribo a Reus i desprès de aparcar vaig a deixar la bicicleta a boxes i comença la màgia de la competició i aquell estat de nervis negatiu comença a desapareixer mentre s’acceleren les pulsacions i notes aquella sensació de eufòria que només t’aporta una competició.

Soc a la línia de sortida preparat i quant sona el tret surto a un bon ritme per la pista de atletisme del club natació Reus Ploms intentant no trepitjar ni ser trepitjat per cap dels altres competidors. Hi ha molts participants i la pista es molt petita la qual cosa dificulta anar a un ritme constant durant els primers 400metres de cursa a peu. Al sortir de l’estadi agafo un ritme ràpid i constant. Les pulsacions es disparen perquè se que son pocs quilometres i s’ha d’anar a donar-ho tot. Tot i un mal de panxa que ha aparegut de sobte vaig mantenint el ritme fins a la primera transició.  

Faig una transició molt rapida (cosa estranya en mi) i surto amb la bici. Els primers 5 kilòmetres els passo sol intentant agafar un grup que tinc al davant. Trec forces de tots els músculs del cos per atrapar-los ja que se que amb un bon grup no em cansaré tant i podré portar un millor ritme de cursa. Desprès de 5km aconsegueixo atrapar el grup i comencem a fer relleus per atrapar els diferents grups del davant. Atrapem uns quants grups de ciclistes que cada cop suneixen al meu i acabem formant una gran pilota de ciclistes abans de la última transició.

Finalment arriba la última transició i els últims kilòmetres els quals corro agònicament i acabo superant 4 o 5 corredors més.

No he fet un gran resultat ni un gran temps, però la distància esprint no és un objectiu per a aquest any ja que la temporada està enfocada cap a la mitja i la llarga distància espero fer-ho millor en les pròximes proves de resistència tot i que estic content amb l’esforç que hi he posat.