Road to Ironman: 01-04-12. Mitja Marató de Muntanya dels Hostalets de Balenyà: El ROC GROS.

Som a dia 1 d’Abril de 2012 i a les 9:30 del mati es dona la sortida de la mitja marató de muntanya dels Hostalets. La cursa consta de 900 metres de desnivell positiu i 1800 metres d'acumulat que transcorre per infinitat de corriols molt poc coneguts del terme municipal de Balenyà. La cursa té una dificultat mitjana i compta amb 3 ascensos als turons més emblemàtics de la Serra de Fontderola: el Roc Gros (809m), el Puig Castellar (1017m) i el Puigsagordi (984m).

Son les 9 del mati i estic escalfant pels carrers dels Hostalets i vaig veient corredors, em fixo amb la musculatura, les cames i la roba que porten per fer-me una idea del nivell que tenen. Ho faig de manera instintiva per tal de imaginar si avui puc optar a una mes bona o mes dolenta posició (crec que ho fem tots). Miro les cares i quasi no conec ningú així que no se si hi ha molt nivell o no. La cursa es comença al centre del poble per tant el primer tram serà d’asfalt i la estratègia a seguir serà agafar una bona posició a l’asfalt i intentar aguantar el que es pugui quant el corriol es torni tècnic. Es molt important saber molt bé amb que estem jugant i tot i que fa relativament poc que soc dins d’aquest món sóc molt conscient de les meves possibilitats i del meu nivell, que es una mica mes alt amb curses de carretera que no pas amb curses de muntanya. Així que no espero un gran resultat però intentaré posar-hi totes les ganes per fer-ho el millor possible.

Sona el tret de sortida, reacciono ràpid i em poso el primer de la cursa!! Agafo un ritme còmode i segueixo corrent pels carrers del poble a un ritme que no em suposa cap esforç exagerat. A uns 10 metres tinc a un corredor ( alt, cames llargues, prim....) típic corredor de muntanya que se que no tardarà molt en passar-me quant el corriol s’enfili una mica. Se que he trencat la cursa perquè els corredors de muntanya no surten mai tan forts i fins que no arriba la terra sembla que no engeguin els motors, però tot plegat sembla que ho fa més interessant.

S’acaba el poble i comença una pista i ja tinc dos corredors respirant-me al clatell ( el noi alt i en “Pantani” que em diu: “Raga! on anaves tan fort jijiji”. Em passen aquests dos van a un altre nivell i no mi enganxo perquè em cremaré abans d’hora i no m’interessa. Al cap de uns minuts em pasen 4 o 5 participants més mentre ens enfilem al primer turó. Sense adonar-me’n ja sóc al Roc Gros i no vaig mal posicionat em noto fort i pujo ràpid sense baixar el nivell, passo el primer avituallament, bec una mica d’aigua i la resta me la tiro per sobre, el cos em bull i feia estona que ho esperava. Un cop a dalt comença la primera baixada, començo fort però cada cop el corriol es més i més tècnic i després de alguns ensurts baixo el ritme per precaució i em comencen a passar corredors.

Comença el segon turó i aquí la cosa es posa lletja, hi ha tant desnivell que els 20 minuts de pujada me’ls passo ajupit i a 4 potes intentant no parar de caminar fins arribar a dalt.

Durant la pujada m’han passat dos corredors i tornem a baixar. El descens es fa pel costat d’una via ferrada és molt tècnic i es precisa d’una molt bona coordinació. Durant aquest tram em passen molts corredors i desprès de un continu puja-baixa arribem al poble.